L’origen 

Per entendre aquest projecte, abans cal entendre una mica qui soc i quina relació m’entrelliga amb el mar i aquestes fascinants construccions que custodien les nostres costes i que han guiat navegants durant segles.La meva vida ha estat sempre marcada per dualitats, soc fill de Mare catalana i pare portuguès, no soc d’aquí ni tampoc d’allà, però al mateix temps una mica de tot arreu. Tinc clara la sort que he tingut de poder formar part de dos llocs que crec m’han enriquit culturalment i m’han fet veure el món amb una perspectiva diferent.Vaig néixer i he passat la major part de la meva vida a Sabadell, ciutat que estimo i de la qual soc orgullós veí. A part tinc les meves arrels Portugueses a Oeires, per la que sento el mateix sentiment. A cas es pot ser de dos llocs? En el meu cas puc dir que si, si més no, així ho sento.Tot i Sabadell estar a prop de la costa, crec que la seva relació amb el mar és gairebé inexistent, a prop no vol dir davant. La meva fascinació per tot el que significa el mar ve de la meva costella portuguesa. Allà si he sentit una relació més estreta de la vida marítima amb les persones, poder perquè Oeiras dona al mar i poder perquè Portugal llueix amb orgull tota la seva tradició i història marinera. Part d’aquesta fascinació me la va transmetre el meu pare, que va passar molts anys treballant en vaixells, on era telegrafista, també va passar més de tres anys en el que en aquell temps era l’ultramar Portuguès, un petit i històric enclavament a la costa Occidental de l’Índia anomenant Goa. El recordo explicant anècdotes dels seus anys navegant pel món, del temps passat a l’Índia, a mi de petit no em feien falta contes, el meu pare tenia un munt d’històries per explicar.Suposo que en gran part la meva connexió amb el mar ve per ell.

El camí

He de reconèixer que no he sigut un estudiant modèlic, sempre he sigut un nen mogudet el qual s’avorria a les classes i em costava molt estar atent. Les meves qualificacions acompanyaven aquesta dinàmica i no eren molt bones, per dir-ho d’una manera elegant. De ben jove vaig decidir deixar els estudis i provar sort en l’entorn laboral. Treballs esporàdics, d’anada i tornada no aconseguia trobar el que volia fer a la vida. Amb el temps vaig entendre que necessitava uns estudis mínims, ja que sense ells la vida se’m complicava bastant. Sempre vaig tenir el suport dels meus pares que em van animar a estudiar, ja com adult la meva relació amb l’escola es va reconciliar i gràcies a això vaig poder anar compaginant feines esporàdiques i estudis. Un cop vaig tenir els títols que m’obrien les portes als graus superiors vaig tornar una mica a la incertesa de què volia acabar estudiant. Finalment, em vaig decidir per la professió que sempre havia volgut fer, però per un motiu o altre mai em vaig atrevir a fer, la fotografia. Després d’anades i vingudes, de feines millors i feines pitjors vaig decidir que volia dedicar la meva vida al que m’omplia, ja que la vida és una i tenia la sort de poder decidir el meu rumb, cosa que moltes persones no poden i era conscient que moltes oportunitats passen un cop a la vida i desaprofitar-les té un cost molt elevat. Una de les meves últimes feines era a Barcelona, a prop de l’escola industrial. Recordo que tenia una pausa de dues hores per dinar. Molt de temps per no fer res, em vaig apuntar a les piscines Sant Jordi, “sempre m’ha agradat nadar”, també dedicava temps a dinar als bancs del recinte de l’escola industrial quan el dia acompanyava, estar tot el dia tancat en una oficina, el que volia era aire lliure. Solia dinar davant de l’Institut d’estudis fotogràfics, constantment veia entrar i sortir gent i pensava que algun dia jo també podria ser una d’aquestes persones. El risc era clar, amb trenta-pocs decidir estudiar una formació que implicava com a mínim 3 anys juntament amb el cost dels estudis feien que fos una decisió difícil de prendre. Finalment, la vaig prendre i vaig decidir que volia aprendre fotografia com a ofici, com es feia abans, amb les tècniques d’ara i el millor lloc on fer-ho per mi era l’Institut ” IEFC”. Els anys m’han donat la raó i tinc clar que vaig escollir el camí correcte.

El projecte

El grau de fotografia que s’ensenya a l’institut és completíssim, en tres anys estudies totes les disciplines de la fotografia, des de l’analògic a la postproducció digital. Amb professors que són experts en la matèria que donen i que estimen el que fan. Crec que més que un institut és la casa de la fotografia, un lloc on es respira aquesta disciplina per tots els racons. Com a colofó dels estudis toca fer un projecte de fi de grau. Tot i saber des del principi que s’ha de fer, mai es troba el temps per decidir que es farà, només a l’últim moment és quan venen les presses. En el meu cas abans de decidir-me vaig tenir algunes idees, des d’Astrofotografia analògica, passant per altres projectes més documentals. Finalment em va arribar la inspiració. Els Fars, faria un recull fotogràfic de tots els fars del litoral català. Com a tutora l’Eva em va guiar des del principi i em va proposar el format foto llibre. Vaig tirar per allà i va començar un projecte que com si es tractés d’una bola de neu es va anar fent gran a mesura que passava el temps, incorporant conceptes i idees noves.Els farsEl perquè dels fars és una pregunta que em faig sovint i l’associo una mica amb la meva relació amb el mar i els meus orígens. Des de petit m’han fascinat els fars, els últims elements terrestres, que tot i estar gairebé sempre a terra, pertanyen al mar. Potser d’aquí la meva contradicció de ser de dos llocs a la vegada i de cap concret. Elements incorruptibles i fiables per guiar a navegants siguin quines siguin les condicions, també solitaris, tranquils i serens. Podria dir que veig alguna cosa de mi en els fars. Crec que aquest projecte és el colofó perfecte per uns estudis que m’han aportat molt, sobretot l’amor per la fotografia.

El resultat

Tot i a nivell acadèmic està conclòs, el projecte de per si tot just comença. La meva intenció és fer realitat aquest projecte editant el llibre i realitzant l’exposició itinerant que vull realitzar. Per fer-ho tota ajuda és poca, ja que a més de la inversió econòmica, permisos i temps sempre són escassos. El projecte va ser un èxit en l’àmbit de nota “me la reservo per mi” i vull dedicar aquest resultat a totes les persones que han confiat en mi i m’han ajudat a tirar endavant. A la meva mare per estar-hi sempre, a la meva parella Marta que sempre m’ha fet costat i m’ha acompanyat la major part de les vegades als fars. No puc oblidar-me de tot l’equip del IEFC , en especial a l’Eva que ha sigut la meva tutora. Hi ha moltes persones a qui vull agrair haver pogut realitzar aquest projecte, però vull deixar una menció especial al Carles Costa, professor de l’institut i jurat del meu projecte, recordo la cara d’alegria amb la qual em va comunicar la nota final, aquell rostre de felicitat era ben bé com si la nota fos per algun familiar seu i una mica és així. Sense tenir relació de parentesc, s’estableix una relació entre alumne i professor única a l’IEFC, només qui hi estudia allà sap del que parlo. Puc afirmar qui tothom que passa per l’institut acaba formant part de la seva vida i neix un sentiment de pertinença que va més enllà. Molts cops que em trobo amb alumnes o professors noto aquesta germanor difícil d’explicar. Ara entenc la seva alegria, realment aquesta nota va ser per un dels seus. Malauradament, va ser l’últim moment que vaig poder compartir amb ell després que una sobtada malaltia se l’endugués. Tampoc em puc oblidar del meu pare que, tampoc és amb nosaltres i que em va saber transmetre aquesta a través dels seus relats l’amor pel mar ser que allà on siguis estic segur que estaràs orgullós d’això. Podria dir que la passió de la fotografia del Carles i la del mar del meu pare em van guiar per aquest camí com els fars guien als seus navegants. Gràcies a tots i en especial a ells.